ToDoS SoMoS NesKa

Y efectivamente, era él lo que debía hacer ahora...

Aquel hombre, que le arropaba entre sus brazos, la acariciaba y le gritaba al oído millones de "Te quieros" cada día.

NesKa había conseguido enamorar a aquel hombre que la hacia sentir especial sólo con mirarla. Había ganado esa batalla que empezó hace 5 años al cruzarse sus miradas en un encuentro dónde, pese a tener mucha gente a su alrededor, sentían estar completamente solos.

Le había devuelto esa sonrisa pícara e inocente, las ganas de luchar por esos sueños imposibles, las ganas de disfrutar de las pequeñas y las grandes cosas de la vida, de aprender del otro, del dar y recibir mucho a cambio, de ser feliz y poder compartirlo con alguien a quien quería.

Hoy Neska se despertó con él a su lado, esta vez no tubo que buscarlo, estaba justo dónde tenía que estar; él esperaba a que abriera los ojos y ver su dulce despertar, ella, que siguiese ahí rodeándola con sus fornidos brazos. Se acarician y suena aquello que siempre rompe grandes sueños, el despertador. Pero esa mañana no era el despertador quien les separaría, eran sus sueños y sus ganas de compartir mucho con ella lo que lo iba a hacer.

Se preparan, se sonríen, comparten el almuerzo, se besan, cogen las maletas y se abrazan. Dirección aeropuerto, se cogen fuerte de las manos y no dicen nada. 

Ya allí, llega la hora de separarse y que sus destinos se decidan durante esta semana importante. Una semana que puede cambiarlo todo o nada. 

Y NesKa se pregunta: Todo o nada? A veces es mejor dejarse llevar por el destino. 
       - Nos vemos a la vuelta, te Quiero...


"Eso es lo único que no cambiarán sus destinos"

ToDoS SoMoS NesKa, 

LiLa  :)

EDUCAR ALS ALTRES ES CONVERTEIX EN UNA AUTOEDUCACIÓ?

Plastidecors, Ceres de colors i Retoladors

Materials escolars que expliquen i guien aquest article, encara que també ens serviria per al cicle vital de les persones en la pròpia educació.

Quan parlem d’educació, el primer que es pot pensar és quan una persona era un infant d’escola: al principi quan ets nen tot és un joc; després comences a veure que aprens moltes coses interessants però que és avorrit; per últim, quan et toca a tu educar, la cosa canvia i penses que és important rebre tota l’educació possible quan ets petit i tens la necessitat de fer-ho cada cop millor pels teus futurs fills o educands.

Les experiències són situacions viscudes que, poc o molt, influeixen  en un mateix; d’aquesta manera i amb la intenció de capficar-nos en el món de l’educació, he considerat important utilitzar materials escolars per explicar les sensacions viscudes.

L’experiència Plastidecors sorgeix de la primera situació en la que em vaig trobar sola davant l’educació de dos infants petits. La Laia i l’Àlex són dos germans de 4 i 6 anys; la seva família estava desestructurada ja que el pare els havia deixat i vivien només amb la mare, que se’ls estimava molt però necessitava el temps dedicat als seus fills per treballar i estalviar per ells. A la meva temprana edat,  i després de veure per primer cop que les realitats poden ser molt diferents, vaig adquirir un rol de protecció cap a ells. Per tal de fer una bona feina i posant com a repte les situacions que proposessin els infants, vaig seguir els models referents que tenia com a nena a l’esplai. Aquells referents eren divertits, juganers, t’escoltaven i et feien sentir bé; alhora també et renyaven, reflexionaven amb tu i posaven normes i límits. Podem dir, llavors, que vaig imitar tots aquests models i vaig fer servir aquelles estratègies que pensava que eren millors. Degut a les seves necessitats, referents a la part de la unitat convivencial, vaig posar normes per estar a casa meva, havíem d’estructurar el temps que s’estaven amb mi per tal de fer la feina escolar, berenar i jugar una estona abans que vingués la mama i organitzar torns per no deixar desatès a un dels dos germans. Es pot dir que em vaig estructurar com educadora. La meva necessitat respecte als nens en aquell moment era que estiguessin com a casa, que estiguessin bé.

Encara estareu preguntant-vos perquè aquesta experiència va ser Plastidecor. Doncs bé, aquest material es rígid i tou, es pot trencar fàcilment, pinta i dibuixa en colors suaus i d’una manera, a vegades, casi imperceptible. Però, PINTA. La meva experiència era quasi inexistent, encara que sóc una persona ferma en quan a la feina, però em podria haver enfonsat en qualsevol situació i haver-me trencat, com el Plastidecor. L’empremta que vaig deixar sobre aquells infants va ser, degut a la meva inexperiència, suau. Però tot i amb això, els vaig EDUCAR el millor que vaig saber.

Després d’aquesta experiència, van succeir d’altres prou interessants, i rere cadascuna d’elles i havia una reflexió: Què puc millorar? Mai era suficient el que havia fet, era possible fer-ho millor. M’havia d’esforçar.

L’experiència Ceres de colors, ha sigut una de les més importants en quan a educació formal. Esdevé després d’un any “sabàtic” i suposa un gran canvi personal. Des de l’escola on vaig estar com a nena d’esplai i monitora del mateix posteriorment, m’ofereixen l’oportunitat d’estar com a vetlladora d’un noi de cinquè de primària, l’Achraf. Degut al lloc de treball que tenia, tots podem saber, que aquest alumne tenia necessitats educatives especials i necessitava recolzament per part d’un adult. La seva discapacitat física, feia que els docents tractessin amb una mirada de tristesa a l’Achraf i deixessin passar la disciplina perquè: “Ja en tenia prou amb la seva discapacitat”. Després d’un mes, i cansada de que tant ell com jo fóssim un moble a la classe pel tutor, vaig decidir actuar; ell tenia a nivell cognitiu totes les capacitats i havíem de crear competències en aquell infant. Vam passar moltes hores junts, treballant el currículum de la pròpia classe però adaptat al seu nivell i recuperant les “llacunes” que tenia degut a una operació que el va tenir fora de l’aula durant sis mesos escolars. Sense adonar-me, havia agafat el rol de tutora de l’Achraf, aspecte que a tothom li va semblar correcte ja que ningú no ho feia, i estava fent de docent per ell en tots els àmbits escolars. La connexió amb ell va ser molt forta; va veure que havia algú que se l’escoltava, amb qui podia compartir les necessitats més fisiològiques i íntimes, inclòs les de casa. Com deia Funes (2008) hem d’acceptar que els nens i les nenes tenen coses a dir. Veia que mica en mica recuperava aquella força que deuria tenir un nen, tot i que discutíem molt perquè sempre l’exigia una mica més del que havia fet el dia anterior. La relació amb la mare, que era qui cuidava d’ell, es va establir molt forta i vaig aprofitar per a que des de casa es posessin límits, normes i obligacions. Achraf agafava confiança en ell i amb l’entorn i facilitava el seu rendiment escolar. Gràcies a aquests fets, vaig poder posar-me en contacte amb la psicòloga de l’escola i amb la cap d’estudis per tal de fer notar a l’escola l’Achraf; i en conseqüència em vaig capficar de ple en “paraulotes” tècniques que mai havia escoltat. En aquest moment l’educació era essencial per mi com a educadora; havíem d’aconseguir que l’Achraf fos tot allò que ell volgués ésser. L’Achraf era una persona completa; per tant, no el mirava només amb ulls educatius, sinó també afectius, socials o personals; creia en ell i li demostrava. Jo com a educadora havia de seguir buscant estratègies per tal d’aconseguir les meves fites amb l’Achraf, havia de seguir la meva formació.

Em va sobtar el fet de no ser l’única vetlladora que havia patit i gaudit tant del seu treball, sinó que totes sentíem el mateix plaer per la nostra feina. Ho vaig poder observar al documental emès per TV3, “Soufian, el nen que volia volar” on, per raons racials i físiques, l’Achraf s’assemblava molt al Soufian i la seva vetlladora, la Ruth demostrava tot el que jo havia viscut amb ell. El documental mostra a en Soufian, un nen que decideix amputar-se les dues cames, però que, igual que l’Achraf, té uns companys que se l’estimen i vetllen per ell sense tenir-ne “pena”. La seva vetlladora parla d’ell i s’emociona, pensant en tot el que li ha ensenyat a ella de la vida i l’aprenentatge que ha sofert per ella estar amb el Soufian. Aquest reflex em va impactar i em va fer sentir agraïda a l’Achraf.

Retornant a la realitat, em comparo amb ceres de colors. Dibuixen amb colors forts i vius i deixen empremta inclòs a d’altres fulls. Les ceres es poden desfer però són dures i encara que es trenquen, no resulta fàcil fer-ho. Estigui sencera o trencada encara pot PINTAR.  Vaig EDUCAR amb seguretat, encara que a vegades em trenquessin, i vaig deixar empremta ja no només en l’Achraf, sinó als docents que no apostaven per ell i als altres companys de la classe.

I en aquell moment en que jo deixo de treballar amb l’Achraf em paro a pensar i em pregunto: Què puc millorar? Sé que ho puc fer millor i sé que, potser, no em necessitava l’Achraf tant a mi, com jo a ell i als seus companys.

Després d’adonar-me d’aquest fet de la necessitat, agafo un altre material i em capfico a l’experiència del retolador.

L’experiència Retolador em trasllada a l’actualitat i em fa adonar-me del que he après i tot el que hem queda per aprendre. Segueixo a l’escola on vaig conèixer a l’Achraf però, aquest cop, estic de mestra i de monitora. Com a monitora m’he format i tinc una llarga experiència que m’ha fet aprendre dels errors i millorar. Com a mestra, tinc una visió diferent de les experiències viscudes. Aquest cop he de ser més ferma que mai; el repte és gran: EDUCAR a infants d’Infantil i Primària.

Primer dia, vint-i-cinc nens i nenes de tres anys esperant que els atengui a tots alhora. Com fas per arribar a tots? Com puc ensenyar a infants tant petits si no sabem ni esperar el torn de paraula? M’aturo i m’escolto.

-      “Marta, pensa-ho bé. Potser el més important per aquests nens no és saber diferenciar entre gran o petit. Què és el primer que vas fer amb la Laia i l’Àlex? Ja ho tinc!”

Disciplina i ordre. Faig silenci sense cridar, s’asseuen en rotllana i començo a escoltar-los un per un, quan aixequen la mà. Primer dia superat!

Quan arribo a casa reflexiono sobre què ha passat i com ho puc millorar. Em plantejo com veig l’educació ara mateix i no dista molt de la primera experiència encara que té molts més matisos. A les classes necessito i necessiten límits, organització, rutines... I amb els més grans? Les classes de quart de primària em plantegen d’altres reptes; el teatre és un instrument per tal d’arribar a aquests infants i donar-los coneixements ja no només de teatre, sinó també valors i autoestima. Des de petita, a l’esplai, em van fer treballar en clau de valors i crec que és molt important ensenyar valors des del joc i des del teatre. S’ha de creure en els infants, en que poden arribar a fer grans coses, com la representació d’una obra en la que els seus pares són el públic i ho han de fer d’allò més bé.

Encara la meva empremta és petita, però segueixo PINTANT amb força. Pinto com un retolador, ferm i sense intenció de que qualsevol altre material m’esborri.

En conseqüència actuo, i em proposo millorar, aquest cop formant-me: vull aprendre a ensenyar, vull fer pedagogia.

Després d’aquestes tres experiències, dubto en un aspecte: Realment l’empremta la deixo jo sobre els infants, o els que pinten sobre mi són ells? Potser el full en blanc sóc jo...

“La solicitud pedagógica se asienta en una determinada forma de ver, escuchar y reaccionar ante un niño o unos niños determinados, en esta o aquella situación. Partiendo de esa sensibilidad, el tacto puede mejorarse en nuestras relaciones con el niño” (Van Manen, 2004, p.17)

Aquesta frase m’acompanya durant les tres experiències. La manera en que vaig veure a la Laia i l’Àlex, en la que vaig veure a l’Achraf, en com veig actualment als meus minyons d’Infantil i tot el que he pogut aprendre dels infants als quals dono teatre. Aquesta sol·licitud i aquest tacte m’han servit per arribar a diferents infants; per saber com endinsar-me en relacions que perduren en els anys. Tots ells tenien necessitats, més enllà de les educatives i he sabut, després de cometre grans errors, com arribar a satisfer-les sense oblidar-me de la meva feina educativa. “Todo lo que se requiere es observar y escuchar a los niños y aprender de ellos. En esto, ellos son nuestros maestros” (Van Manen, 2004, p.19). Cada situació i cada infant m’ha fet créixer com a persona i com a educadora.

“Lo que vemos en el niño y cómo lo vemos dependen de la relación que tengamos con él” (Van Manen, 2004, p.31)

Aquesta és una idea molt important en l’experiència Ceres de colors, ja que la intervenció educativa que vaig poder realitzar a l’Achraf va ser gràcies a la mirada, pedagògica segons Van Manen (2004) que vaig fer servir. No em servien excuses amb ell; l’Achraf era capaç de fer tot el que volgués dintre de les seves limitacions, no podien posar per davant d’ell les necessitats del tutor ni la seva comoditat. Vaig observar-lo, vaig apropar-me a ell i al seu món. Gràcies a la sol·licitud comentada abans, vam aconseguir una relació molt intensa que em va permetre treure el millor d’aquest infant. Potser vaig cometre molts errors, potser d’alguns no sóc conscient encara, però l’Achraf em va ensenyar a mirar la vida des d’un altre punt de vista. La seva educació va fer que em servís d’autoeducació.

“El auténtico aprendizaje a menudo empieza en el asombro” (Van Manen, 2004, p.27)

A Infantil, tot el que proposis pot arribar a ser sorprenent. Qualsevol petit detall, qualsevol història o qualsevol paraula dirigida a un d’aquests infants, pot canviar la manera de veure el seu món. És la gratitud més meravellosa de la que pots gaudir quan EDUQUES. Però no només es sorprenent per ells. Amb els alumnes de Primària, he après a creure encara més en la infància i en les seves possibilitats. M’han demostrat que són molt responsables, que els agrada que les feines surtin bé i que la meva feina ha estat realitzada amb èxit. M’han educat en autoestima i en veure l’altre amb expectatives positives, més encara si es pot. Per tant, el meu aprenentatge també ha estat molt sorprenent.

Després de mirar enrere em pregunto: Qui educa a qui realment? Sóc jo la que pinto? Són ells els que, sense voler-ho, m’estan educant? La educació es converteix en autoeducació?

En el meu full en blanc han escrit experiències, han dibuixat gestos i carícies, mirades, aprenentatges, diferents punts de vista, valors, sentiments... i m’han fet veure qui sóc jo. M’han dibuixat com educadora i com a persona.

“La educación del niño se convierte en autoeducación”

 (Van Manen, 2004, p.22)

Marta López Martínez

Article: Unitats Convivencials: resposta a la necessitat d'allotjament i recolzament personal?

Preguntant als meus coneguts què entenien o sentien per “família”, m’he trobat amb vàries respostes cada qual més sorprenent i diferent. N.O. deia: “Dos, tres o más personas (del mismo sexo, de diferente sexo) unidas por vínculos de amor (sexual, filial) que comparten una vivienda y economía.” ; en R.R. explicitava clarament les seves idees: “Tú y quien tú quieras” ; una tercera persona, M.A., apuntava: “Grupo de personas que conviven juntos y, unidos se ayudan a crecer y formarse como personas en todos sus aspectos enseñando que crecer es equivocarse y eso ayuda a formar tu propio yo” ; J.G. deia: “la gente más cercana con la que compartes tu vida, y no siempre tienen por qué ser las mismas personas” i un últim cas, la E.Q., s’expressa dient: “es un concepto que casi está muerto.. (teniendo en cuenta la cultura tradicional y los esquemas de antes)”. Totes elles són completament vàlides, cadascú viu la família a la seva manera i, segons les experiències viscudes, es veuran cobertes les necessitats humanes bàsiques .

Per tal de poder donar resposta al dubte plantejat en aquest article, ens haurem de situar en el context d’inici. La primera societat que tenia pre-establerts els rols de què era una família i les seves funcions va ser la societat Pre-Moderna. Una família eren els dos pares, pare i mare, i molts fills per poder tenir mà d’obra i poder subsistir; per tant, la família tenia una funció reproductora i de producció de béns. Parlava que aquesta societat era sòlida, degut als rols marcats que hi havia en aquella època. Per altra banda, la societat evoluciona i tots aquests rols van canviant de tal manera que es dilueixen, i la societat Moderna comença a treballar fora de l’àmbit familiar i disminueixen el nombre de fills perquè fan treballs remunerats i quants menys fills es tinguin, menys diners necessitaran per viure a casa. Amb la Revolució Industrial arriba la incorporació de la dona al món laboral i la que trencarà i farà que aquesta societat tan marcada acabi sent una societat líquida. Però tot canvia per la incorporació de la dona a la feina? És un canvi molt fort que fa que els rols familiars canviïn i que la família com a grup primari s’impliqui més en les feines de la llar i que se’ls hi doni un rol a les dones amb més poder pel senzill fet de que estiguin remunerades i puguin ser independents dels homes. A més, actualment, no hi ha una família, n’hi ha moltes estructures familiars; per tant podríem parlar de familíes post-familiars (Beck, 2003) que cobriran les nostres necessitats humanes, que és la funció més important d’aquests grups primaris des del principi de les societats.

E.Q. ja comentava en la seva definició de “família” que era un concepte que estava “mort”, tot seguint la cultura i les tradicions antigues. Llavors, tots vivim en famílies? És correcte utilitzar aquest mot per definir al grup de persones que conviuen en una llar qualsevol?

Actualment a Catalunya, trobem una àmplia varietat de formes de convivència dins d’una mateixa llar, degut a la gran evolució que ha patit la societat. Gràcies al Cens de Població proporcionat per IDESCAT (Llars per tipus. 1981, 1991, 1996, 2001 i 2007) podem observar que hi ha llars amb un nucli o sense nucli, que són les més comunes, o amb dos o més nuclis. Totes elles venen donades per motius diferents com poden ser les relacions de parelles que no legalitzen el seu estat civil, el gran nivell de divorcis existents, la incorporació de la dona al treball com ja esmentàvem abans, la immigració acollida a la nostra societat, l’envelliment de la població gràcies als avenços mèdics o la major permanència dels joves a la llar família.

Per aquest motiu, Sorribas arriba a la conclusió de que no vivim en famílies, vivim en Unitats convivencials. Ell ho defineix com “el conjunt de persones amb unes característiques comuns tendents a crear una harmonia, afavorint especialment la tolerància i els intercanvis recíprocs entre les persones que la constitueixen. Les persones que formen aquestes unitats o grups comparteixen residència en un lloc material i espacial tangible i estable i són, per tant, fàcilment identificables”(Sorribas, M. , 2004, p.7)

El fet que la definició de Sorribas parli de compartir un lloc material i espacial tangible per viure, i que N.O. també conclogui amb que aquestes persones comparteixin una vivenda i una economia, fa pensar en la importància d’alguns factors que fan que les persones puguin viure d’una manera estable i segura. Aquests factors, segons Tezanos (citats a Reglero, 2007), com són la vivenda i la feina entre d’altres, si no estan coberts podrien portar a una “exclusió social”, i faria que les nostres necessitats bàsiques patissin una desestructuració. Maslow (Ochaíta, 2004) apuntava amb la seva piràmide de necessitats que si les més essencials com són les fisiològiques no estan cobertes, la persona no pot seguir avançant en la resposta a les necessitats de seguretat, d’afecte i d’estima fins arribar a la fita més important de la seva piràmide: la autorealització.

Aquestes necessitats poden ser tant a nivell material com a nivell personal. A nivell material necessitem un habitatge, i una feina per tal de poder fer arribar un sou a la llar per poder mantenir-la. Però, també tenim necessitats de recolzament personal?
La M.A. comentava que la família era un lloc on poder equivocar-se i créixer com a persona i poder desenvolupar-se com a tal. Aquest equivocar-se i créixer només es pot aconseguir quan les persones del teu voltant et donen l’oportunitat i la confiança per fer-ho. Per tant, un grup primari, del tipus que sigui, serà totalment necessari per tal de poder cobrir les teves necessitats afectives, ja sigui expressar el que sentim, poder “descarregar” les emocions bones i dolentes que hem sofert durant el dia i donar-nos seguretat per tal de sentir-nos recolzats i en harmonia. Val a dir, que aquests grups primaris o unitats convivencials no són totalment perfectes; tots els qui llegiu aquest article teniu una unitat convivencial del tipus que sigui i podeu saber que la convivència també comporta una sèrie de dificultats. Aquestes poden néixer de les dificultats econòmiques o aspectes més materials; per causes externes com els prejudicis que pot tenir la societat sobre la nostra unitat convivencial; la cura de les persones que no tenen prou autonomia dins la llar i necessiten un ajut, la gestió i les feines de la casa; o simplement, els temps personal i grupal que cadascú vol dins d’un mateix habitatge. Aquests dificultats faran que la nostra unitat convivencial es deteriori si no aconseguim arribar a un acord o aconseguir una ajuda exterior que ens permeti poder fer la “nostra vida”; es veuran afectades les nostres necessitats afectives o inclús el nostre habitatge.

Per posar remei a la gran majoria de dificultats expressades anteriorment, la nostra política social, tenint en compte la Constitució Espanyola del 1978, o l’Estatut d’Autonomia (2006), s’accepta la Llei 12/2007 de Serveis Socials on es posa a la nostra disposició una Cartera de Serveis Socials que pretenen disminuir l’afectació d’aquests problemes en les unitats convivencials.

Recordem que tots tenim unes necessitats afectives i físiques, i que a vegades, el nostre grup primari no cobreix la gran majoria d’elles. Depenent del grau d’afectació trobem diferents serveis: els bàsics i els especialitzats. I Depenent del sector de població i les nostres dificultats, també trobem altres serveis.

Els més utilitzats per la nostra societat són la infància, els discapacitats i la gent gran. Però tampoc podem oblidar els malalts mentals, els drogodependents, les dones maltractades i els seus fills o les persones amb el virus VIH/SIDA.

La infància té inclús un drets propis, amb unes necessitats que s’han de cobrir. Si aquestes necessitats no estan cobertes, i es pot confirmar que aquest infant està en una situació de risc, es pot recorre a diferents serveis com són: a nivells bàsics, el Centres Oberts i Centres Residencials per Urgència; i a nivell especialitzat, la llei farà els tràmits per tal d’incorporar a l’infant a un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), a un Centre Residencial d’Educació Intensiva (CREI), Centres d’Acollida i famílies d’acollida o també pisos assistits. Tots ells buscaran que l’infant o jove creixi i es desenvolupi en unes condicions òptimes, que tinguin una seguretat afectiva el més semblant a la que es pot tenir amb una família, i que puguin gaudir d’un habitatge en harmonia i amb valors.

Els més grans, els nostres pares o avis, també necessiten per la seva edat, una cura que potser l’entorn convivencial no li pot o vol oferir. Per aquests casos, els nostres iaios, afectivament parlant, poden gaudir de llars residencials o residències assistides, habitatges tutelats o famílies d’acollida o, en els millors dels casos, i gràcies a la seva salut, poden estar-s’hi a un centre de dia. En tots ells es busca que la gent gran estigui atesa, que se’ls tracti amb correcció, que se’ls tingui en compte i “explotin” les capacitats que estiguin disponibles en cada cas i que estiguin acompanyats i admesos dintre de la societat.

En el cas de les persones discapacitades, també trobem llars i centres residencials, pisos que fan suport a l’autonomia de la pròpia llar, llars amb suport o centres de dia.
En tots els casos, es busca el benestar de les persones, que se sentin bé i puguin viure dignament. És clar que aquests tipus de recursos i ajuts tenen les seves limitacions degut a les grans demandes existents, però tothom necessita un espai i unes persones al seu voltant que se l’estimin.

Per acabar, us deixaré amb una cita de la pel·lícula de Fernando León, La família, que resumeix aquestes necessitats de recolzament personal:
“Es mejor estar mal acompañado que solo. El que dice lo contrario es que nunca ha estado solo”.

Marta López Martínez

____________________________________________________________
BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA- Anuari estadístic de Catalunya. Tipologia de llars.http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=275 consultat octubre de 2011- Beck, U.; Beck – Gernsheim, E. (2003): La individualización. El individualismo institucionalizado y sus consecuencias sociales y políticas. Barcelona: Paidós.- Cartera de Serveis Socials de Catalunya.http://www.20.gencat.cat/docs/dasc/01Departament/08Publicacions/Ambits%20tematics/Serveis%20socials/25segonacartera/Carterass.pdf consultat a octubre de 2011 (PDF)- Ochaíta, E.; Espinosa, M. (2004): Hacia una teoría de las necesidades infantiles y adolescentes. Madrid: Mc Graw Hill – UNICEF.- Sorribas, M. (2004): Atenció a les unitats de convivència. Barcelona: Altamar.- Reglero, M. (2007): Pobreza y exclusión social a Merino, R; de la Fuente, G. (2007): Sociología para la intervención social y educativa. Madrid: Ed. Complutense.

Horas Muertas entre Cartulinas :)

Entre horas muertas y promesas por cumplir a dos de mis amig@s... estoy creando unos calendarios con mucho amor :P

Os subo una foto del calendario de esa amiga ... aun está en proceso!

Todo esta hecho con cartulinas de colores, incluso si os fijáis bien la letra de los días está hecha por mi. En la tapa podeis ver un círculo hecho de hilos de colores. Lo he hecho primero en otra cartulina negra como base y después sólo has de recortar y enganchar. Faltan las fotos (que en este caso tienen una función importante mes tras mes, por eso no están puestas), acabar la tapa, encuadernar y poner los meses escritos en cada hoja.

Espero que os guste!

Besitos de gominolas! :)

LiLa

Quiero...

"Quiero que me oigas sin juzgar
Quiero que opines sin aconsejarme
Quiero que confíes en mí sin exigirme
Quiero que me ayudes sin intentar decidir por mí
Quiero que me cuides sin anularme
Quiero que me mires sin proyectar tus cosas en mí
Quiero que me abraces sin asfixiarme
Quiero que me sostengas sin hacerte cargo de mí
Quiero que me protejas sin mentiras
Quiero que te acerques sin invadirme
Quiero que conozcas las cosas mías que más te disgusten
Quiero que las aceptes y no pretendas cambiarlas
Quiero que sepas... que hoy puedes contar conmigo...
Sin condiciones."

http://www.youtube.com/watch?v=01OEenJQzzM 

Sin Condiciones! 

Jorge Bucay :)

ToDoS SoMoS NeSkA

Neska llega extasiada de esos seis pisos sin ascensor. Busca las llaves en su enorme bolso y abre. La puerta hacia la libertad. Recorre el pasillo sin prisa hasta llegar a su habitación, esa buhardilla tan especial, donde deja todo lo que tiene en las manos y se deja caer suavemente en su cama.

Agotada, decepcionada y triste. Las palabras más importantes del día.

Mientras piensa en qué debería hacerse para cenar, cuando no tiene hambre alguna, sus párpados se rinden y caen hacia el abismo.

Ve como alguien entra por su puerta. Distingue una chica, con un bolso grande en un brazo y otra persona a la que coge ella del suyo. ¿Quién será? La lleva hasta la cama, la acoge en sus brazos fornidos y se susurran algo al oído...

Se  hace de día y Neska despierta, ahora hambrienta, y mira a su lado por si el hombre que estuvo ayer en su cama siguiese ahí.

Se da cuenta que es día 7. Suspira, se levanta y se prepara un gran desayuno para afrontar un nuevo día. Se pone unos vaqueros, se arremanga su amplia sudadera y se calza unas bambas.

Antes de salir, coge dos lindas y olorosas rosas de su maceta.

- No fallo a nuestra cita. - Se escucha decirse a ella misma.

De camino a la playa le habla, le cuenta todo lo que ha pasado y lo que piensa que debe hacer ahora.

Mira fijamente hacia el mar y asombrada reconoce al hombre que buscaba esta mañana en su cama.

- ¿Otra vez él?

Quizás él es lo que debe hacer ahora.

Todos somos Neska,

LiLa :)

Manualitats amb els peques!

Mis preciosos niños y yo hemos hecho un fantástico Tres en Raya de Pixar para toda la familia. ¡Ahora sólo queda que lo disfruten!

Lo primero de todo, utilizaremos cartulinas de distintos colores tanto para el tablero como para las piezas.
Cogeremos un cubo y haremos el círculo en la cartulina del color que queramos el tablero; se recorta. 
En otr cartulina/ hoja de color hacemos un cuadrado y lo recortamos.
Por último hacemos los círculos pequeños que servirán de "casas" en el tablero; se recortan.
Pegamos el cuadrado en el círculo que hace de tablero y situamos las "casas" y las enganchamos también. Se plastifica en la plastificadora o con aeronfix de los libros.


Para hacer los personajes a mover, dibujaremos/imprimiremos  el personaje que queramos, lo pintamos de colores alegres y recortamos dejando un espacio . Lo pegamos en una cartulina del color que queramos y lo recortamos dejando también un margen. Se plastificará igual que el tablero.
Por último, haremos bolitas de plastelina del color que mejor nos vaya y clavamos a los personajes y tendremos nuestras fichas listas para jugar.

¡Miles de besitos de Gominola! 


LiLa :)